Fa unes setmanes presentàvem diverses novetats dels nostres contes d’educació ambiental: El monstre del clavegueram i Betlem Petrie i el misteri de la Torre. El mateix dia 29, al matí, en un curs que impartíem en la Diputació de València Eines de comunicació per a la sostenibilitat, tractem la relació amb els llibres i la teatralització amb la comunicació ambiental i la sostenibilitat… van ser protagonistes els llibres de La Dra. Residu, l’àlbum il·lustrat Per a què serveix un paraigua?, sobre la reutilització.
Acabem satisfets de veure com els alumnes i les alumnes participants van descobrir i van valorar que l’art, la literatura i la lectura són una meravellosa combinació per a l’educació ambiental. Tornem precipitats a l’oficina per recomanació de la Diputació, però no podíem imaginar en eixe moment quina seria la nostra situació 24 hores més tard. Cotxes perduts, casa inundada i, per al projecte de l’empresa i en particular de l’editorial L’Orquídia de Darwin, una tragèdia. De les oficines i el magatzem només queden les parets, arrapades per la persiana metàl·lica en ser arrancada per la força de l’aigua. Les parets, colpejades per l’aigua i desconchadas per la humitat. L’aigua va arribar fins a dos metres i mig calculem.
Però la part més trista estava en el magatzem: materials educatius, jocs, equip de so i de llums per a les activitats teatralitzades, escenografies, prismàtics, lupes binoculars, fullets… i, sobretot, els nostres contes d’educació ambiental jeien baix llot humit, com a xocolate. No es va salvar ni un només dels aproximadament 9.000 llibres i àlbums il·lustrats.
La solidaritat de les persones voluntàries ens va ajudar a buidar oficina i magatzem. Sense la col·laboració de multitud de joves i també persones més majors, de bombers de diferents ciutats, de grups de l’exèrcit,… la tasca ens hauria sobrepassat. Però, el més important de l’ajuda per a retirar tot el material perdut va ser traslladar els llibres humits, bruts i arrugats, del magatzem al carrer. Era la mateixa sensació de quan tens un ocellet mort a la mà. El fet de no haver de traure personalment totes les caixes repletes de llibres, de les quals traspuava el fang va ser un alleujament, no per l’esforç físic que haguera suposat, sinó pel que dolia veure’ls així. L’endemà, la muntanya ja no estava.
PERÒ ELS LLIBRES NO HAN MORT. Només el paper imprés.
Els llibres segueixen en arxius en pdf, llestos per a tornar a imprimir.
Encara que necessitarem un poc d’ajuda per a això.
Pots col·laborar a trevés de GOFUNDME