Qui no guarda un bonic record d’un bany en les aigües d’un riu? Banyar-se en un riu (en les zones permeses, per descomptat) sempre té una mica d’aventura. Un riu o un llac, encara en un xicotet tram, ofereix unes possibilitats quasi interminables d’exploració. I això és el que ho fa singular.
Baixem al riu pel vessant del pujol replet de romer (Salvia rosmarinus), timó (Thymus vulgaris) i arçot negre (Rhamnus lycioides) i, quan arribem a la ribera, altres plantes noves ens sorprenen: són les plantes aquàtiques o palustres, viuen molt prop de l’aigua i algunes dins mateix de l’aigua (són les plantes que els botànics denominen macrófitos). Allí veiem unes mates de boga (Typha latifolia) amb els seus característics cilindres foscos en els extrems de les tiges (no són una altra cosa que les seues flors), més a prop viuen els joncs (Juncus spp.) i si ens fixem bé, podem apreciar que hi ha més d’una espècie. A la nostra esquerra, dins de l’aigua un ampli grup de salicària (Lytrhum salicaria) amb les seues cridaneres flors de color roig.
Amb cura ens aproximem a la riba del riu. Observem. A la dreta quasi es deté l’aigua, hi ha un xicotet recés i allí descobrim una planta les fulles de la qual suren en l’aigua i les seues tiges sempre estan submergits, és l’espiga d’aigua (Potamogenton natans). Encara veiem una altra planta aquàtica que té les fulles arredonides i molt xicotetes: la llentilla d’aigua (Lemma minor). Diuen que l’absorció de nitrats per aquesta planta és formidable (la qual cosa és molt bo) i les seues arrels queden lliures, com nadant en el corrent.
Solament hem reparat en les plantes grans, els macrofitos, les que es veuen a simple vista i no ens hem detingut a observar entre les seues branques: hauríem vist, aranyes amb la seua tela, coleòpters d’èlitres acolorits, papallones voletejant entre les flors, espiadimonis posats en les seues branques. Tot un món de vida inesgotable.
I no sols això, si poguérem escodrinyar entre les seues tiges i arrels submergides, aqueix hàbitat ens contaria tota una altra història. És el món on viuen les larves dels insectes aquàtics. Més de 30.000 espècies d’insectes són aquàtiques i això significa que part del seu cicle vital ho passen en l’aigua.
Com ho és Trico, el protagonista del conte: Trico, la vida sota l’aigua. Si poguérem acompanyar-li ens contaria mil aventures durant tot l’any que viu com a larva aquàtica. Trico és una larva de tricòpter (un grup d’insectes amb més de 15.000 espècies) amb la particularitat que les seues ales, quan ja és adult, estan recobertes de xicotets pèls. Però quan és una larva, i habita encara sota l’aigua, és encara més sorprenent: viu en una caseta construïda per ell. És l’insecte obrer de la tolla. Viu en el fons, protegint-se sota les pedres i s’alimenta d’algues.
El conte relata la història d’una amistat. I el seu amic, que és precisament un predador (Anax, una larva de libèl·lula), tria ser amic d’una xicoteta larva que, com el conte mostra, encara no coneix els animals de la tolla i els seus possibles perills. Tots dos viatgen, fan passejos per la tolla, entre la vegetació aquàtica i de ribera i coneixen molts personatges: notonectas, caragols, sabaters, escarabats aquàtics, cullerots. Tota aqueixa vida en l’ecosistema aquàtic li mostrarà Anax a Trico, esforçant-se per ensenyar-li els qui d’ells podrien comportar un perill per a ell.
I el destí que els espera no és menys sorprenent. Totes les larves d’insectes aquàtiques, amb unes formes semblants a un cuc, experimentaran un canvi meravellós, quasi miraculós: passaran a ser éssers voladors. S’ocultaran entre la vegetació de ribera i tornaran a reproduir-se i generar de nou larves aquàtiques.
Els rius amaguen una biodiversitat extraordinària i oculta que no arribem a conéixer.
Els rius alberguen històries increïbles.
Però si partim d’allò més bàsic i pensem en la nostra relació amb els rius, encara s’engrandeix més aquesta història. Pensem només en un aspecte: quin és el nutrient humà que es fa imprescindible? Just. L’aigua, la meitat del contingut del nostre cos és aigua.
Ara ens expliquem que les grans ciutats de la història i fins i tot les grans civilitzacions han crescut i desenvolupat al costat dels rius. Totes. Sense excepció. El riu Eufrates, va acollir a la civilització sumèria i babilònica. El Nil a l’egípcia. El riu Groc a la Xina i l’Indus a l’antiga i avançada civilització de la vall de l’Indus. Després al llarg del seu recorregut van anar emergint i assentant-se les ciutats. També a Europa, el mateix a Espanya, Sevilla, Madrid, València, Toledo… sempre als marges del riu dador de vida.
Hui als rius continuem utilitzant-los per a proveir-nos d’aigua potable —imprescindible— i per al reg dels nostres camps i, des que es van inventar les turbines, també per a generar energia elèctrica.
Els rius són la nostra vida.
Els nutrients que transporten les seues aigües donen vida als ecosistemes, i quan troben un sòl impermeable s’acumula l’aigua i forma aiguamolls, terrenys entollats que es converteixen en una nova llar per a una infinitat d’éssers vius.
Quan un pensa en tot això sent un ancestral impuls de reverenciar als rius. Per això dol escoltar notícies sobre contaminació en les seues aigües. També lamentes quan sents que alguna espècie invasora, vegetal o animal, està acabant amb alguna espècie autòctona i hi ha tants exemples! I per això afligeix llegir successos d’abocaments contaminants als rius. També Trico pateix una agressió en la seua tolla perquè, a causa d’una negligència, l’aigua es contamina. Trico pateix en el seu cos els efectes d’aqueix tòxic i a punt de perir, el valor de l’amistat torna a posar-se de manifest. El seu amic Anax, que ja és una gran libèl·lula voladora, Anax imperator, tractarà per tots els mitjans de salvar-li. Ho aconseguirà?
En la vida real no són rars els episodis de contaminació. Per això és necessari ser actius a vetlar per la conservació i la recuperació dels ecosistemes interiors d’aigua dolça. Si ho fem, estarem contribuint ni més ni menys! que a la conservació de la biodiversitat. I no hi ha dubte que el coneixement d’aquests ecosistemes d’aigua dolça, la seua flora i la seua fauna i els delicats equilibris que ací existeixen, es converteix en pilar fonamental per a la seua conservació.
Prompte serà primavera. Les plantes de ribera començaran a florir i els rius seguiran ací, esperant que descobrim les seues més secretes històries.
Juan Pedro Fernández Romero
