Alguns centres educatius han vetat contes de la literatura clàssica infantil per considerar que oferien models masclistes i que això podria tindre incidència en les xiquetes i xiquets que els llegien, perquè aquest tipus de literatura s’ofereix en l’edat que els seus models d’aprenentatge i de comportament s’estan assentant. Veritablement la notícia indueix a la reflexió i a l’anàlisi, especialment per a les famílies preocupades per l’educació dels seus fills, que són precisament les que promouen la lectura.
A aquesta qüestió hi ha hagut resposta en els últims anys. Trobem obres adaptades: que treballen de forma més actual la perspectiva de gènere; on les princeses salven al príncep; les jovenetes es defensen soles del temible llop; històries en les quals el llop no és malvat —amb una visió ambientalista—; relats que parlen d’integració, de diversitat familiar o on s’inclouen persones de diferents étnies.
Ha sorgit un model de conte actual però que encara és emergent, com assenyala Teresa Colomer en el seu estudi: «A favor de les xiquetes. El sexisme en la literatura infantil». El treball s’ha realitzat amb una mostra de 150 títols la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ), ben valorats per la crítica, editats des dels anys 70 (per a edats de 5 i 15 anys). El resultat mostra que el 62,8% dels protagonistes són masculins, arribant al 71,2% en el grup de 10-12 anys. Això dóna suport a la idea de treballar també des del món editorial en els nous valors socials i ambientals, i d’avaluar els contes que s’han editat fins a l’actualitat.
En aqueixa avaluació també hem de considerar altres anàlisis, com el de l’Associació Cultural Hamelín, una entitat altament especialitzada en tendències literàries infantils, que manifesta que cal ser prudents amb les adaptacions del conte clàssic, assenyalant que «el conte clàssic ofereix una interpretació simbòlica del món donant resposta a preguntes profundes que ens hem fet des de sempre. Reescriure’ls per a contextualitzar-los al políticament correcte, els priva de la seua força i del seu sentit més profund. Igual que els clàssics de la literatura infantil que hui veiem com a racistes o sexistes», recordem que Hemingway va dir que: «Huckleberry Finn és la font de tota la literatura estatunidenca».
Però l’aparició de contes, més ambientalistes o que promouen la igualtat, no dóna resposta a la pregunta: oferisc el conte clàssic als meus fills o filles? Fulminem els contes tradicionals i els llancem a la foguera?
Dues perspectives diferents del conte de Caputxeta Roja reflectides en la il·lustració segle XIX i la Il·lustració del conte El que no va veure Caputxeta Roja de Mar Ferrero (Editorial Edelvives).
Doncs bé, també podem aprofitar els valors que transmeten. D’altra banda, són contes de fàcil comprensió, on apareix el correcte i l’incorrecte, s’identifiquen clarament els personatges bons i els dolents, on es troben missatges actuals. Caputxeta ens prevé dels abusadors sexuals i dels desconeguts. Un missatge vàlid hui dia. Com assenyala Begoña Regueiro, professora de la UCM: «els contes de fades estan pensats per a calmar pors i ansietats infantils, ensenyen que els protagonistes superen les dificultats, ofereixen tranquil·litat i obrin la porta a relacions fermes». I, al cap i a la fi, com assenyala aquesta autora, són històries que portem contant milers d’anys en algun cas.
La decisió és a la mà de cada persona, té la seua complexitat. Però decidim, i oferim llibres. I el millor: llegir-los, comentar-los i treballar-los amb els joves lectors.
